SABANA YEGUA O LA PARÀBOLA DE LES MENYSPREADES BONDATS DEL TEMPS PRESENT
Sabana Yegua té 10.000 habitants i compta amb 4 policies. És a dir, un policia per cada 2.500 habitants. No deixem escapar la dada estadística: si seguíssim la proporció de policies que hi ha a Espanya (uns 500 policies per 100 mil habitants), el poble hauria de tenir 50 agents de l’ordre.
Malgrat la poca presència policial, en la immensa majoria dels seus carrers, i en gairebé totes les llars del poble, es viu una vida pacífica i tranquil·la. Per descomptat que hi ha robatoris, drogues i delictes a la propietat i a la persona, però se’ns antulla que el servei de 50 policies aquí seria una mica excessiu.
Sí, és cert, el poble pot arribar a ser sorollós com en les nits de cap de setmana, o en el lògic xivarri acabades les classes a les escoles. De vegades pel retruny “infernal” d’algun motor de cilindrada baixa, sense silenciador, d’algun jove amb ganes de cridar l’atenció. I és cert també que Sabana Yegua conviu amb la necessitat i la penúria, amb la lluita i la desesperació, però també l’acompanyen la solidaritat i l’afecte, la senzillesa i la humilitat i una atmosfera màgica d’insospitada tranquil·litat.
L’hora dolça que millor reflecteix aquesta tranquil·litat és el capvespre, quan el sol allarga les ombres fins a l’infinit, com un teló que descobreix el nou escenari on succeeix la vida: el carrer. Les cadires de plàstic, desgastades pel seu ús intens, es congreguen en grups multicolors: en aquesta cantonada un grup d’homes que debaten acaloradament l’últim festeig d’un joc complex, però sempre apassionat, d’aliances i traïcions polítiques; sota aquest mango la família interessada per la darrera peripècia d’un parent; al pati de més enrere les veïnes debaten indignades sobre la notícia morbosa que acapara els titulars del dia; a l’altre portal un ancià s’entreté veient jugar als nens. En un altre racó dos joves enamorats que riuen còmplices per qualsevol ximpleria i la senyora, que amb l’escombra a punt, està atenta per donar bon compte de la següent fulla que cau mandrosa fins a l’asfalt; en la mateixa vorera, quatre apassionats del dòmino gaudeixen de tàctiques, del retrò de les fitxes colpejant al tauler i de la bona companyia. Sortint pel portal un home recentment banyat sense assecar i amb la tovallola a la cintura gaudeix d’aquest instant en què gairebé podria jurar que sent una mica de fred. Un grup de joves sota una ombra, encara amb ànims, escuren les últimes hores de llum per finalitzar els deures de l’escola. Jo crec que si la naturalesa decidís fer silenci, i tots els motors, des de vehicles a ventiladors i neveres emmudissin, des del turó se sentiria un murmuri inintel·ligible de les mil paraules que a Sabana Yegua reverberen al capvespre, i pugen al cel com les llums d’una gran ciutat reflectint-se en el cel de la nit.
I aquests capvespres amb el pas dels anys, es viuen més assossegats, més tranquils, més serens, perquè ells han estat testimonis de les millores que ha sofert el poble. Carrers asfaltats, un mercat de verdures i un supermercat, electricitat gairebé 20 hores al dia, una clínica pública rural, infinitat d’adrogueries, un parc infantil amb wifi gratuït inclòs, programa de reciclatge de plàstics, un centre comunitari, una biblioteca parroquial, antenes parabòliques per no perdre’s les notícies ni l’última telenovel·la, que apinya a amfitrions i veïns al voltant de la petita pantalla; tendes de telèfons mòbils, latrines en ja la majoria de cases, noves escoles de primària i de secundària, i fins i tot, una pastisseria amb tiramisús de nivell i una peixateria amb colorado, gambetes i pops.
Qualsevol que hagi viscut aquí deu anys, o qualsevol que hagi visitat aquest lloc en aquest interval de temps, pot fàcilment constatar que Sabana Yegua és ara un lloc millor per viure.
I això no és cap proclama política, ans al contrari, ja que és ben sabut que sovint els interessos i batusses polítiques en l’àmbit nacional i internacional representen un dels majors obstacles per al desenvolupament. Però Sabana Yegua és una prova més que el desenvolupament, per bé que desigual i asimètric, és un fenomen generalitzat i real, propi de l’espècie humana. Malgrat que aquesta evidència sovint ens envaeix un cert pessimisme, i solem caure en el parany de pensar que avui dia les coses van especialment malament, és més, que cada vegada les coses estan pitjor. Res sembla ser tan bo com ho era abans. Hi ha una certa fascinació per les calamitats i les desgràcies que, augmentades, tergiversades i divulgades fins a la saturació, fan que paraules com “desenvolupament”, “prosperitat” i “benestar” ja no semblin objectius assolibles pels quals lluitar, sinó que són mers noms sospitosos d’haver-se convertit en eines malèfiques en contuberni amb la societat de consum, el materialisme i l’enriquiment d’uns pocs. Són molts els perills de la societat actual, però no per això, fan que sigui més perniciosa que la societat on vivíem de joves, o la dels nostres avis.
A segons quines latituds, a partir dels anys setanta i vuitanta, dir “qualsevol temps passat era millor” era considerat per molts com un lema que amagava un esperit retrògrad, conformista i conservador. Però en una transició generacional curiosa i irònica, els que ara voletegen pels cinquanta d’edat, critiquen a les generacions més joves, i es vanen que ells van rebre una millor educació, que jugaven al carrer, que els seus pares i mares els deixaven embrutar-se al fang, i que les seves mares els cridaven a sopar des de la balconada del carrer i no per un missatge de whatsapp (com si per alguna misteriosa raó el primer fos millor que el segon). Ells, diuen, eren joves que respectaven als grans i anaven d’excursió cuidant la naturalesa i jugaven a les bales i a saltar la corda. Ara, diuen ells encara, els joves estan esmussats amb la tecnologia, abstrets i tancats a les seves habitacions; són insolidaris, ambiciosos i tindran problemes d’artrosi en el polze per abusar tant dels missatges.
Així les coses, a força de queixar-nos de forma pertinaç sobre el present, idealitzem de manera esbiaixada i falsejada el passat. Aquest atac al temps present no sol ser fruit d’una genuïna preocupació per les generacions esdevenidores sinó més aviat per la por al desconegut i fins i tot per una certa enveja lleugerament malsana que no vol reconèixer que uns altres vagin a viure en un món millor. Per a aquests profetes de la fatalitat, idealitzar el passat i degradar el present i el futur, fa més suportable enfrontar-se al desconegut i més suportable l’ineludible exercici d’envellir.
Una negativitat infrangible, alimentada per la persistent magnificació del “mal” per part dels mitjans de comunicació, podria fer-nos creure que vivim en una etapa particularment nefasta de la història. Però no ens deixem enganyar, Sabana Yegua no és solament millor ara que fa 10 anys, sinó que en 10 anys serà millor que ara: segur que disposarà de llum les 24 hores, comptarà amb el seu hospital i totes les llars gaudiran d’aigua corrent. De ben segur hi haurà un programa de desenvolupament turístic sostenible per gaudir del que ja hi ha: uns paisatges fabulosos, un clima envejable i platges paradisíaques. Hauran disminuït els accidents de trànsit i la majoria de cases estaran ja fetes a prova d’huracans.
Caldrà treballar de valent perquè tot això succeeixi, el desenvolupament no esdevé per generació espontània, però succeirà, perquè l’ésser humà des que s’erigí sobre les seves potes posteriors va començar a utilitzar les mans per treballar amb l’objectiu de viure millor.
Seguirà havent-hi pobres, encara que molt possiblement viuran una mica millor de com viuen molts pobres avui; hi haurà crims i delinqüents, però també un sistema penitencial dirigit més a la reinserció que al càstig i a la venjança. I per desgràcia seguirà havent-hi injustícies, corrupció i violència, però ben segur que s’hauran trobat formes més eficaces i segures de combatre-les i denunciar-les.
Sabana Yegua serà un poble millor, i d’això en seran testimonis altres capvespres, altres generacions, altres murmuris que sabran que hi ha molt per fer, molt per canviar, molt pel que lluitar perquè de nou, una vegada més, ens inundi l’optimisme que el futur serà, efectivament, millor.
Recuperem aquest article sobre la vida en Sabana Yegua, signat per Esteve Redolad, i que publiquem en el número 37 de la nostra revista anual.
