Una dada tristament significativa ens serveix per contribuir en aquest debat. El passat 29 de juliol en el diari dominicà Hoy apareixia la notícia: “El país se encuentra en la posición 146 de 148 países en la calidad de educación primaria, según la UNESCO”. L’article no precisa quins són els 148 països però imaginem que no estem parlant d’Amèrica Llatina (46 països), sinó dels gairebé 200 països del món, on 148 serien els que ofereixen dades estadístiques en referència a aquest tema.
Que un país situat a la zona alta de l’Índex de Desenvolupament Humà, amb una democràcia saludable i amb estabilitat social i política, estigui a la cua d’aquesta estadística fatídica no deixa de ser una dada tràgica. Clar que el problema de l’educació és sempre una qüestió complexa i en ella cal considerar les infraestructures, els plans educatius, etc. Però, a part del problema d’infraestructura i d’organització, haurem de mirar també la situació del personal docent.
És un secret obert que un dels principals problemes de l’educació és la falta de preparació i motivació del professorat. És impossible posar en un mateix sac a un col·lectiu de 65.000 persones (entre docents de primària i secundària), sense cometre algun tipus d’injustícia. Però, de fet, el 2011 les carreres educatives sumaven el 42% de tots els graduats universitaris del país en aquell any. No és casualitat. I tampoc indica, i aquí radica el problema, un interès desbordant per ensenyar als més joves. La veritat és que amb el títol de magisteri és relativament fàcil aconseguir un treball ben remunerat i assegurat pràcticament per a tota la vida, ja que els mestres passen a ser funcionaris del govern i compten amb el suport del sindicat ADP (Associación Dominicana de Profesores), una de les organitzacions socials més potents i influents al país.
La docència és una professió exigent i d’un caràcter netament vocacional. Quan es burocratitza i es converteix en una borsa de treball de fàcil accés, on els nomenaments (és a dir, aconseguir plaça fixa) s’utilitzen sovint per a, i mitjançant, favoritismes polítics, el resultat és de dramàtiques, encara que callades, conseqüències: manca de motivació i preparació pedagògica, no es fa seguiment dels estudiants i les seves famílies, apatia o estrès entre el professorat, alts índexs d’absentisme escolar i és clar, baix rendiment acadèmic.
La solució a aquest cercle nefast de l’educació (un baix nivell professional dels mestres que produeix un baix nivell acadèmic dels alumnes), passa per augmentar el nivell d’exigència dels centres universitaris, exigir un bon nivell acadèmic i professional al personal docent, millorar els incentius i reconèixer el rendiment professional, consolidar els processos d’evaluació del personal i dels centres, i sobretot desvincular la docència d’ingerències polítiques, creant òrgans independents que auditin el sistema educatiu, tant a nivell administratiu com a nivell acadèmic i pedagògic. Són canvis potser utòpics i irrealitzables, però saber que estem a la cua a l’educació bàsica i no començar a plantejar-se canvis profunds en el sistema educatiu ens sembla una irresponsabilitat.
Ens unim a les paraules del ministre d’Economia, Planificació i Desenvolupament, Juan Temístocles Montás, quan afirma que “si en República Dominicana no se propicia un profundo cambio en el sistema educativo, no es verdad que vayamos a estar preparados para competir con naciones que están dedicando esfuerzos, recursos y tiempo a investigación, desarrollo e innovación”.
