La realitat d’un nen transexual que va acabar al carrer rebutjat per la seva família.
És una història de superació que tots els anys ens motiva a seguir defensant els drets dels nens del carrer.
A Casa San José (Cochabamba, Bolívia) ens arriben nens i adolescents que han trobat al carrer el seu espai i lloc de vida. Cada dia de l’any l’equip multidisciplinari de treball (educadores, psicòloga i treballadores socials), inclosos els dies festius, uneixen forces i obstinació per aconseguir que aquests nens tornin amb la seva família d’origen o extensa. En la majoria dels casos ho aconseguim, encara que sempre tenim un petit percentatge de menors les famílies dels quals no compleixen les condicions per a la reinserció del nen. En aquests casos els derivem a institucions on es formen i viuen fins que són majors d’edat.
A Casa San José hi acollim molts nens amb problemes de conducta i adaptació però de tant en tant ens venen “perles”, com en Juan Daniel que des de fa tres anys cada 7 de setembre truca la porta de la Casa per saludar i agrair tot el que va rebre durant el temps que va estar aquí.
En Juan Daniel recorda molt bé aquesta data. Aquell 7 de setembre va creuar una porta desconeguda, però al cap de poques setmanes es va sentir acceptat, volgut i comprès, molt lluny del que havia viscut durant els seus dotze anys de vida. Sent el petit i únic home de cinc germans, el seu padrastre i la seva mare el van fer fora de casa perquè era una mica efeminat i li agradava vestir-se amb la roba de les seves germanes. La seva família mai ho va tolerar ni acceptar.
El cas d’en Juan Daniel és un dels pocs dels quals no n’hem aconseguit la reinserció familiar i des dels catorze anys viu a un altre centre on li ensenyen un ofici per poder independitzar-se i valer-se per si mateix.
El passat 7 de setembre, com era d’esperar, va arribar la nostra “perla” per jugar amb els nois que hi tenim actualment a San José, i per a la nostra sorpresa, ens va deixar la següent nota perquè la compartíssim amb tot l’equip de treball:
“Hola estic aquí de nou. Avui he volgut tornar a veure a les persones que em van donar tant suport quan vaig estar aquí. Em sento feliç de tornar a Casa San José, sóc feliç.
Jo vivia al carrer sol, ja que la meva mare va formar una altra família i no em van voler. Sóc una mica especial i diferent.
Un dia com avui fa tres anys vaig arribar a Casa San José. No coneixia a ningú, però tots em van rebre bé: els nois, les educadores… tothom era amable i afectuós. A l’inici em vaig sentir una mica trist, no era el mateix, després em vaig acostumar.
Vaig aprendre i em van ensenyar moltes coses: dibuixar, tocar instruments musicals, plantar i cuidar les meves plantes, cuinar, a conèixer-me i acceptar-me… amb el temps em vaig guanyar la confiança de les educadores, de la Montse i vaig conèixer llocs i a persones que mai hagués imaginat.
Ara estic en una altra llar on treballo de cuiner i tinc una petita responsabilitat. Però no és el mateix, l’afecte que vaig trobar i em van donar a casa San José no l’he tornat a tenir.
Cada any en aquesta data vinc una estona a jugar amb els nois, no els conec ni em coneixen, però m’accepten com sóc, no em rebutgen i em reben amb les portes obertes. Em fan sentir alegre i recordar moments del temps que vaig estar aquí, com ells. Em porta molts records quan jo era nen, per això segueixo venint.”
Ens emocionem en rellegir les seves paraules i volem compartir amb tots els que ens seguiu i col·laboreu amb aquest projecte les paraules d’en Juan Daniel, que també van dirigides a tots vosaltres.
Aquest article ha estat publicat prèviament en el número 37 de la nostra revista. Amb motiu de la celebració del Dia de l’Orgull a Madrid, el lema del qual aquest any va ser “Conquistant la igualtat, TRANSformant la societat” recuperem la història de Juan Daniel, que un 7 de setembre va cridar a la porta de Casa San José.
