La solidaritat com a obligació compartida amb tota la societat, també la global, d’assumir compromisos tant davant el que considerem propi, com davant el que ens és aliè.
Les nostres societats contemporànies, especialment Occident, han avançat molt en la protecció dels drets i llibertats de les persones més vulnerables, principalment els dels nens. Existeixen legislacions clares sobre aquest tema, que delimiten el paper que han d’exercir les institucions per atendre les seves necessitats. No obstant això, la institucionalització de les societats també suposa el perill d’atribuir només a elles, les tasques d’educació i desenvolupament eximint, d’alguna manera, a la resta de la societat d’aquesta tasca. El nostre zel per defensar els drets propis, i, per tant, la nostra privadesa, també ens separa dels altres: mantenim una distància prudent davant el que no considerem “assumpte nostre”, de la mateixa manera que ens molesta que uns altres opinin en “els nostres assumptes”. Tenim certa responsabilitat d’actuar amb solidaritat, especialment en societats polaritzades amb grans diferències d’oportunitats, com és la societat mexicana.
“Fa falta un poble sencer per educar a un nen” (Proverbi Yoruba)
Aquest proverbi d’origen nigerià, repetit per diversos autors, com músics, polítics i educadors, en canvi, subratlla la responsabilitat compartida que té la societat en l’educació dels nens i nenes, i, per extensió, a desenvolupar les bases per a un futur sustentable. Aquesta co-responsabilitat obliga a tots els que formem part d’una societat específica, i fins i tot de la global, a assumir compromisos tant davant el que considerem propi, com davant el que ens és aliè. La solidaritat i el compromís amb les necessitats dels altres no són, per tant, un luxe o una activitat limitada a algunes persones que se senten especialment cridades a aquestes tasques, ni tampoc una intromissió en l’aliè, sinó l’exercici d’una obligació enfront de la societat de la qual en formem part.
Des de Nous Camins considerem que donar suport i involucrar-nos en projectes de desenvolupament social respon a aquest compromís. A Mèxic, per exemple, portem 17 anys treballant en l’educació i formació preescolar dels nens del barri marginal Jardines de San Juan, Ajusco. En mobilitzar donacions de recursos materials i promoure el voluntariat sobretot entre la pròpia societat de la Ciutat de Mèxic per a l’assoliment dels nostres objectius, posem l’accent en el fet que aquests nens i nenes, desatesos en molts dels seus drets, també són “els nostres” nens i nenes, encara que tinguin una família biològica pròpia. Ajudar-los en el seu desenvolupament i facilitar-los oportunitats de cara al seu futur és una obligació que compartim tots, doncs “fa falta un poble sencer per educar a un nen”, i no ens podem escudar en el fet que aquests nens i nenes no siguin “nostres”.
El món global ha esborrat àmpliament la frontera entre el que és propi i el que ens és aliè, entre el que és de la meva incumbència i el que no és assumpte meu, de manera que ja no és possible limitar-nos a atendre aquelles necessitats socials que considerem “pròpies”. Seguirem animant als membres del nostre “poble sencer” a implicar-se en l’educació de cada nen i nena, en l’enfortiment de les bases per al futur de la nostra societat comuna.
Recuperem aquest article signat per Pablo Cirujeda, des de la Ciutat de Mèxic, i que publiquem en el número 37 de la nostra revista anual.
