Aquí, a República Dominicana, som molt d’abraçar, però des que es va imposar l’estat d’emergència fa un mes i mig pel Covid-19, amb les mesures de distanciament i higiene, el tancament dels negocis i el toc de queda, hi ha hagut poques abraçades.
Després de la declaració de l’estat d’emergència, amb 5.749 casos confirmats i 267 morts per coronavirus a 24 d’abril, vam veure aveïnar-se la crisi. Una crisi sanitària pel coronavirus a la qual el país s’enfronta amb un sistema de salut molt feble, però també una crisi econòmica i alimentària. El govern va posar en marxa un paquet de mesures, entre elles: l’augment dels fons en les targetes de solidaritat dels més vulnerables (targetes amb les quals poden comprar productes bàsics), així com el repartiment de bosses de menjar.
Curiosament a la nostra província, Azua, van proposar que el menjar fos repartit per les esglésies. Aquesta és una idea controvertida perquè, d’una banda, si el menjar ve del govern, el normal és que aquest el reparteixi com consideri més adequat. Utilitzant per a això a la policia i l’exèrcit, i amb l’equipament adequat, especialment en aquesta pandèmia en la qual tant el que reparteix com el que rep es posen en risc. D’altra banda, parla bé de les esglésies com a entitats que gaudeixen de la confiança de la gent, i que saben qui són els que més necessiten el menjar; i parla mal del govern, amb una pèssima tradició de clientelisme en totes les ajudes socials des de fa dècades.
Sigui com sigui, després de repartir nosaltres bosses de menjar del govern a un llistat dels més vulnerables que coneixem, de casa a casa, amb guants, màscara i contacte mínim, finalment el govern va utilitzar els seus efectius per a algun repartiment més. Sembla que, en la nostra zona, aquí es va quedar la cosa.
Per part nostra, hem continuat avançant amb algunes altres iniciatives per a pal·liar les conseqüències del Covid-19:
En primer lloc, decidim col·laborar de manera més assídua amb els 100 ancians que ja atenem al llarg de l’any. Gràcies a diferents col·laboracions locals els repartim una bossa de menjar al mes, però en aquesta crisi hem optat per repartir aquests mateixos lots de menjar, amb doble ració, cada quinze dies. També hem iniciat el repartiment quinzenal de menjar als 180 nens dels nostres tres centres infantils, que aquests dies romanen tancats.
Hem promogut la confecció de màscares entre les costureres dels nostres cursos i la nostra cooperativa. Des de les seves cases cadascuna va cosint. Algunes regalen màscares i unes altres les venen, segons si estan amb una economía folgada o estrenyent el cinturó, i la venda es converteix en un ingrés necessari.
La presó del Km.15, dins de la nostra demarcació, pateix els estralls d’aquesta crisi. Dins d’ella, encara no hi ha cap cas declarat, però els reclusos pateixen ansietat i tristesa per no poder rebre visites i troben a faltar els productes de primera necessitat que les seves famílies els portaven abans de la pandèmia. En vistes d’això, reconvertim una activitat programada d’higiene bucal, per a la qual comptàvem amb uns raspalls i dentifricis donats, que hem convertit en kits complets d’higiene per als presos, afegint l’imprescindible sabó per a la rentada de mans.
El nostre centre de salut ha hagut d’encarar també la problemàtica de servir i protegir-se alhora. Actualment, la farmàcia continua oberta tots els dies, amb mesures de distanciament. El metge i el laboratori atenen dos dies a la setmana, en un moment en què s’han reduït notablement les visites a centres de salut, fins i tot a l’hospital públic, per por del contagi.
Tornant al repartiment de menjar…
Aquesta activitat tan necessària no ens dóna molt de marge per a interactuar, per a saludar amb calma a un i a un altre, per a preguntar com estan. Amb distància, de pressa per a poder abastar més, amb calor, regalimant darrere de la màscara i amb els guants xops de suor executem aquesta activitat “asèptica” i potser una mica freda en la qual com màxim es creuen dues o tres frases típiques a República Dominicana: ¡Agarrados de Dios! ¡Trancados! ¡Se le agradece! Amb un gran somriure quan no la tapa la màscara.
Però aquests dies el premi se l’ha emportat Nancy.
És la petita d’una família haitiana que porto en el meu cor. Una família que pateix i lluita. Són 10 i fa un parell d’anys van tenir la immensa sort que amb una donació se’ls construís una casa nova en un barri apartat, gràcies a la qual van poder deixar la barraca en la qual vivien abans. La casa no els va treure de la pobresa, però viuen amb major dignitat. I avancen! El fill gran ja estudia batxillerat, ha acabat la secundària. I avancen també perquè, malgrat ser haitians, són ben acceptats per la població dominicana, alguna cosa que no sol ser fàcil. Malgrat això, per a ells és difícil alliberar-se de la pobresa.
I precisament perquè ho sé, arribo fins allí amb la donació de menjar. Ràpidament, sense avís, Nancy, la petita de la família, de tres anys, aquesta nena que pràcticament he vist néixer, a qui he guardat algun vestidet de nounats d’aquells que em regalen, ràpidament s’abalança per a donar-me una gran abraçada. Jo tan alta i Nancy tan petita, s’abraça a les meves cames, que preciós! La seva mare, Mileidi, s’afanya a disculpar-se: Ella no sap! I separant-me trista per no poder gaudir més del moment, m’acomiado dient-li: Nancy, quan passi tot això ens farem moltes abraçades!
INFORMA’T I ACTUA
Si vols saber més sobre el que estem fent en relació a la pandèmia del Covid-19, fes clic aquí.
Subscriu-te al nostre butlletí per a estar al dia sobre el nostre treball.
Anima’t a formar part de Nous Camins, fent-te soci o realitzant una donació!
