El sistema de microcrèdits per a dones suposa que moltes d’elles tinguin accés a l’estalvi per primera vegada.
Aquest article descriu el programa de microcrèdits per a les dones de Meki i va ser publicat originalment en el número 37 del nostre butlletí anual i el títol original de la qual és: Estalvis, microcrèdits i amistat.
Tot va començar amb una trucada de telèfon. Volies treballar amb dones, veritat? Doncs vine a la meva oficina que estic reunit amb tres. Va ser llavors quan vaig conèixer a Adanu, Aster i Genet.
Gairebé sense voler-ho em vaig trobar en el despatx del bisbe Abraham Desta, en una reunió en la qual no entenia gairebé res, però on em van impressionar les mirades de les tres dones. Tenien una lluentor especial en els ulls. M’explicaven els seus somnis i somreien contentes imaginant que podien fer-se realitat, s’emocionaven pensant com podien canviar les seves vides. I resulta que jo tenia un paper important en aquest pla. Quina responsabilitat!
No ens agrada crear dependències i acostumar a la gent a demanar sense més. Preferim oferir oportunitats, i treballar amb la gent per generar-les. Creiem en les persones, i confiem en elles. Quan ens escoltem, ens coordinem, ens esforcem i confiem en la Providència, les coses acaben sortint. No sempre com les esperàvem, però surten. Adanu, Aster i Genet volien 3 vaques per alimentar a les seves famílies, vam oferir oportunitats, i amb elles vam crear 20 grups d’estalvis. Ara són 600 dones, 30 per grup.
Els grups d’estalvis ja existien en el Vicariat de Meki i d’ells vam aprendre el seu funcionament, concretament d’en Girma, que coordinava varis d’aquests grups. En la primera reunió va ser molt clar: “per començar un grup necessiteu ser un grup de 30 dones com a mínim”, a la primera convocatòria van arribar 90. Era octubre de 2015.
Recordo també la meva primera trobada amb en Girma. Em va explicar que les dones de les zones rurals són les que més necessiten aquests grups d’estalvi. En aquestes zones la major part de la població és catòlica, a pesar que les famílies siguin polígames. Ja imagino la cara de sorpresa que vaig fer quan en Girma m’ho va explicar. Em va explicar que: “per sobre de tot són oromo, i els oromo són polígams” Vaig aprendre que segons la tradició oromo, quan una dona es queda vídua ha de casar-se amb el germà gran del marit que serà responsable de cuidar-la a ella i als seus fills, a més a més de la dona i fills que ja té.
Així va ser com començàrem els grups d’estalvi. Primer a Meki, després vindrien els altres grups a les zones rurals. Cada grup és com un banc “familiar”, l’èxit del qual depèn de l’estima i confiança que les dones tenen entre elles, de la seva solidaritat i responsabilitat. Abans de cada reunió es resa i després s’ofereixen la pau unes a altres. Llavors inicien la reunió formal i posen els seus diners en comú, l’administren, se’l presten per iniciar petits negocis, retornen els préstecs amb interessos, al final de l’any es reparteixen els guanys entre totes i tornen a començar un nou grup. Els grups d’estalvi no són un objectiu en si mateix, són part del camí a recórrer per anar transformant les seves vides i les de les seves comunitats.
El baix nivell adquisitiu de moltes dones de Meki fa que quan tenen diners els utilitzin per cobrir les necessitats familiars immediates. Mai disposen d’estalvis per fer front a les emergències que es presenten, ni poden permetre’s emprendre petites iniciatives productives. Simplement viuen al dia, la seva gran preocupació és com poder alimentar als seus dia a dia.
Ara els grups d’estalvi es reuneixen cada dues setmanes. Cada dona aporta la quantitat de diners que hagi decidit per crear el seu estalvi. El mínim quinzenal a aportar és de 10 Birr (0,3 €), el màxim de 50 Birr (1,8 €). L’element imprescindible per al grup és una gran caixa de caudals de 40 x 30 cm, que es tanca amb tres cadenats. Dins de la caixa està la llibreta on registren els moviments, la calculadora, el regle, el bolígraf i els diners. Cada grup tria un comitè compost per vuit dones: presidenta, secretària (la que sap escriure), dos comptables (s’encarreguen de comptar els diners de la caixa al principi i al final de cada reunió), tres responsables de les claus dels tres cadenats (cadascuna guarda una clau, només es pot obrir la caixa quan estiguin les tres presents), i una caixera (que guarda la caixa d’estalvis).
Els préstecs del fons d’estalvis podran ser utilitzats per a dos propòsits:
1) Fons social: per a emergències familiars, necessitats mèdiques, accidents, despeses escolars dels fills, funerals, etc. Aquests diners es retornaran al fons sense pagar interessos.
2) Préstecs per a petits negocis: compra d’animals, iniciar vendes al mercat, obrir una petita tenda, etc. Aquests diners es retornarà al fons d’estalvis pagant un interès del 10%.
Però més enllà del que puguin estalviar, els préstecs que puguin sol·licitar i els negocis que puguin començar, els grups d’estalvi són un lloc de trobada, on posen en comú els seus diners i també comparteixen novetats i problemes, s’aconsellen les unes a les altres, tenen un matí per estar juntes, per prendre cafè, per mostrar la seva solidaritat i preocupació per millorar la seva comunitat. Tot es parla una vegada i una altra, es valoren els diferents punts de vista, especialment el de les més ancianes, les que més experiència tenen.
Per treballar amb aquests grups de dones i ser acceptada per elles va haver-hi un llarg procés d’integració. El primer va ser dedicar molt temps a estar amb elles, transmetre’ls que de debò t’importen i fer-te digne de la seva confiança i el seu respecte.
Un dels meus moments preferits és quan mengem juntes d’un plat enorme d’enjera amb gran quantitat de salses de tots els colors, totes picants. Aquesta és la meva prova de foc: arribar a menjar-me tot sense que s’adonin que em crema la boca amb totes les forces. Al tercer mos ja no aconsegueixo enganyar-les més provocant el riure de totes. Aquests moments quotidians i divertits han contribuït al fet que puguem confiar les unes en les altres, al fet que seguim somiant juntes i que treballem àrduament per fer dels somnis, realitat.
El que va començar amb una simple trucada telefònica s’ha convertit en una oportunitat de començar un projecte concret amb un impacte real i a curt termini per a un segment de la població especialment vulnerable. A més, ha fet possible crear relacions d’amistat entre iguals per seguir, entre totes, creant esperança.
Recuperem aquest article signat per la María José Morales, des d’Etiòpia, i que publiquem en el número 37 de la nostra revista anual.
