El rellotge del desenvolupament s’aturà pels 3.000 habitants de Meja-Lalu, Etiòpia, fa sis anys, quan una tempesta va tirar els pals de la línia elèctrica i es van quedar sense llum ni aigua.
És d’hora i ja estan a l’escola. Les nenes i els nens són igual d’escandalosos en qualsevol part del món i, sobretot, quan arriben visitants i trenquen la monotonia amb la salutació de precepte: “Good morning teacher, how are you?” (Hola mestre, com està?)”. Aquesta és la benvinguda llarga i cantada que ens rep a cadascuna de les classes que visitem; és el que han après en un anglès que els alumnes pronuncien a la perfecció mentre s’aixequen i fan una reverència d’allò més elegant. Després d’això, l’aula s’omple de la bullícia i l’aldarull d’escolars curiosos per saber què fem allí.
Tenim una reunió amb l’Araso Jima i en Dersu, dos líders del poble, però abans parem a l’escola per veure com està avançant el programa de salut que Nous Camins va començar a la zona fa un parell d’anys. Avui estem repartint les compreses de roba per a les adolescents que comencen a menstruar. Les infermeres s’han reunit amb elles i els expliquen com usar-les i rentar-les. Cadascuna d’elles rep un parell de compreses i calcetes perquè les puguin usar durant la menstruació i així no perdin classes. Malgrat la vergonya que els dóna parlar del tema, guarden el seu regal com un tresor que serà determinant per al seu futur.
Encara que pel seu estat nutricional no menstruen més de dos dies seguits, aquests dies no solen assistir a classe, perquè estan malaltes i sagnen, segons diuen elles. A més, quan la família va creixent i els recursos són més escassos, s’utilitzen per pagar els llibres i uniformes dels fills homes. La taxa d’abandó escolar de les nenes pot comprovar-se visitant les classes de secundària. És inevitable entristir-se en veure que la majoria dels adolescents que assisteixen són homes. Sense aigua, no hi ha latrines a l’escola on les noies puguin rentar-se. Aquests dos dies al mes s’afegeixen als dies que falten per haver de quedar-se a casa per ajudar a les seves mares o anar a buscar aigua a la font més propera. Ja pensem com les seves mares: les nostres filles es mereixen un futur millor.
I aquest és el tema del qual l’Araso Jima i en Dersu volen parlar amb nosaltres i pel qual ens han convocat. Estan preocupats perquè veuen com el seu poble torna a sumir-se en la pobresa després d’haver provat que una vida millor era possible.
El poble de Meja-Lalu va participar, fa ja més de nou anys, en un pla de desenvolupament liderat per l’Oficina de Desenvolupament Social del Vicariat de Meki (MCS). En l’execució d’aquest projecte es va treballar amb la població local en la identificació de les seves necessitats més urgents per aconseguir un desenvolupament sostenible i a llarg termini. El Govern es va encarregar que la llum arribés al poble i MCS va posar en marxa una escola primària i perforar un pou d’aigua. El pou va proveir a la població durant tres anys, cobrint una necessitat tan bàsica com l’accés a l’aigua potable.
Gràcies a aquesta infraestructura, les dones van poder veure com estalviaven temps per realitzar altres tasques vitals per a la subsistència com la cura dels nens i els malalts de la família, el pasturatge dels ramats o el comerç de les collites estacionals que recullen després de cada temporada de pluges. De la mateixa manera els nens i nenes van poder iniciar estudis d’educació primària, es va escurçar la distància a l’escola més propera i van estalviar hores en la tasca diària d’anar a buscar aigua a la font, tasca que comparteixen les dones i els més petits de la casa, normalment les nenes. Els habitants de Meja-Lalu se sentien orgullosos de pagar el seu rebut de la llum, per a ells tenir una bombeta a casa i tenir una bomba d’aigua que assortís la font del poble va ser un avanç exponencial en la seva lluita contra la pobresa.
Però com ja haurà pogut intuir el lector en aquest punt, la història no va acabar bé. Tres anys després que comencés el projecte, durant l’època de pluges, una tempesta va derrocar alguns pals de la llum, uns parlen de nou i uns altres de 15. La veritat és que, sis anys més tard, els pals caiguts són incomptables. Acordem amb l’Araso Jima i en Dersu visitar a la companyia de la llum, amb els qui ells ja s’havien reunit en diverses ocasions sense aconseguir res. Fins i tot havien aconseguit, entre tota la comunitat, els tres mil euros necessaris —una petita fortuna per Meja-Lalu—, que cobririen el pagament que els exigia la companyia per a unes reparacions que mai van començar. L’enginyer amb el qual ens reunírem un parell de vegades ens va explicar molt amablement que no poden fer res sobre aquest tema. El cost de la reparació de la instal·lació elèctrica, tal com està actualment, és inassumible i els ingressos que es generen a Meja-Lalu per la despesa elèctrica de la població no compensen els treballs necessaris.
Després d’una llarga negociació i diverses visites, finalment aconseguírem que la companyia elèctrica es comprometés a portar un generador al poble. No tindran electricitat a les seves cases, però almenys podran començar de nou un projecte perquè l’aigua torni a ser un bé per a la població.
Unes setmanes després, ens van notificar que el generador ja estava allí i que la comunitat ja s’havia organitzat per començar els treballs de reparació. Després de sis anys de desús i sense manteniment, la línia elèctrica era un desastre i les instal·lacions de l’aigua al poble també s’havien deteriorat. Aquest estiu organitzàrem una campanya especial per portar aigua a Meja-Lalu. Gràcies al suport dels nostres socis hem començat a reconstruir la nova font i el dipòsit al centre del poble. Aviat començarem a instal·lar les canonades i fer que l’aigua torni a córrer, i amb ella la vida i el desenvolupament. Els habitants de Meja-Lalu estan ansiosos per tenir aigua de nou, sobretot les dones.
En una de les nostres reunions al poble, Meseret, una de les representants de les dones de Meja-Lalu, es va aixecar i ens va dir: “Jo vull que la meva filla vagi a escola, però no puc fer-ho tot sola i ella m’ha d’ajudar. No tenir aigua ens està portant a ser cada dia més pobres, els nostres rucs moren pels durs camins, els nostres malalts pateixen molt”. El seu clam és el crit de totes elles, volen que les seves filles deixin de carregar aquests tristament famosos i tan fotografiats “jerrycans” (bidons) grocs que inunden Etiòpia i altres països d’Àfrica i, en el seu lloc, carreguin els llibres de l’escola per construir el futur que a elles se’ls ha negat.
El desenvolupament és possible, les dones de Meja-Lalu ho han provat i no es resignen a veure com les seves filles estan abocades a repetir la seva història.
Silvia Garriga és gerent de l’Associació Nous Camins, que treballa en projectes de desenvolupament a Etiòpia des de fa 10 anys. Recentment va visitar els projectes de la zona de Meki i aquest relat està basat en la seva experiència allí. Pots llegir més sobre el nostre treball a Etiòpia.
Aquest article apareix publicat en la secció Planeta Futur d’El País el 14 de setembre: Etiopía: Nuestras hijas se merecen un futuro mejor
