Un altre futur per les 90 dones etíops a Kidist Mariam
Les dones etíops de les zones rurals i aïllades, com Meki, porten una vida molt dura. La formació i l’exercici d’un ofici suposa per a elles una nova esperança.
Amb prou feines 130 km separen Meki, una petita ciutat de 40.000 habitants, d’Addis Abeba, la capital d’Etiòpia. Però el trajecte dura gairebé tres hores pel tràfic pesat i el terrible estat de la carretera que creua el país cap a la frontera Sud amb Kènia. Aquest recorregut ja fa que et sentis molt lluny de qualsevol lloc, encara que l’aïllament de zones rurals com aquesta és molt més real i dramàtic del que pot semblar en un començament. Per a mi, que estic de visita per conèixer el centre de formació Kidist Mariam que ha posat en marxa l’Associació Nous Camins juntament amb la Comunidad de San Pablo a Meki, aïllament és que se’n vagi la llum constantment, l’absència d’una connexió a Internet o tenir una dutxa de la qual surt amb prou feines un fil d’aigua molt racionada. Per a les dones etíops de Meki, l’aïllament suposa molt més.
Moltes treballen de sol a sol. És fàcil descobrir el cansament en el seu rostre, i sorprèn veure-les riure quan arriben al centre de formació Kidist Mariam. Per entendre el que aquest lloc significa per a elles, és necessari conviure un temps amb professores i alumnes. D’entrada són serioses i tímides, però a mesura que passen els dies i prenen confiança, es tornen afectuoses i efusives. Al tercer dia, ja fèiem la broma que calia arribar amb 15 minuts d’antelació per saludar a cadascuna d’elles amb la cerimoniosa salutació local: un joc de mans, toc creuat d’espatlles i tres petons a l’aire. Al principi costa coordinar-se per fer-ho, però al final li agafes el truc i elles ho reben encantades.
Kidist Mariam sorgeix de la iniciativa de les dones de Meki. Visitant les famílies i assistint a les seves reunions a la parròquia, queda clar que hi ha moltes mares joves que no surten de casa seva. Necessiten aprendre un ofici per poder ajudar a la família. És una qüestió econòmica, però també de dignitat i autoestima.
A Etiòpia, les responsabilitats domèstiques recauen en les dones des de molt petites. El masclisme predomina en la societat etíop i és molt accentuat entre la població rural. Les nenes es matriculen a les escoles, però són les primeres a abandonar els estudis perquè els diners es reserva per els uniformes i els llibres dels nens, o perquè cal ajudar a casa per anar a buscar aigua, llenya, cuidar als germans… La taxa d’analfabetisme és del 60% entre dones etíops de les zones rurals majors de 15 anys. N’hi ha prou en visitar una classe de l’escola secundària per comprovar que la majoria dels alumnes són homes.
Al centre Kidist Mariam hi ha 90 dones joves que estan aprenent un ofici. Les mestres tenen formació en costura, cuina i perruqueria. Reben també lliçons bàsiques d’apoderament, per aprendre a administrar els seus petits negocis, i se sumen als grups d’estalvi per tenir accés a petits crèdits. La majoria treballen cosint i apedaçant uniformes pels 1.500 alumnes de l’escola de Meki, a les cuines dels hostals i albergs de la zona, o a la seva petita perruqueria de casa. El centre té capacitat per 400 alumnes anuals.
La Helen va ser de la primera generació de graduades del nivell superior i ara és la professora de costura per a les alumnes principiants. És la més curiosa i extravertida, i sempre acabem conversant i rient en un anglès molt bàsic. Ella compara la seva experiència al centre amb un jardí on no solament cal plantar, sinó també regar, adobar i podar perquè les plantes creixin i floreixin. “El centre fa el mateix per les dones de Meki, treballa amb nosaltres, ens dóna l’esperança que podem créixer, és un oasi dins de la pobresa que vivim”. Sona cursi, però és tan real que no puc evitar emocionar-me.
Decideixo que haig de conèixer millor aquesta realitat i organitzo un calendari d’entrevistes amb totes les persones que treballen al centre. Estan molt il·lusionades i nervioses. Ningú els ha fet mai una entrevista! Els plantejo preguntes bàsiques que em permetin tenir una visió real: quina és la teva rutina diària, què fas els caps de setmana, com celebres el teu aniversari, què somies per a tu en cinc anys. La realitat és aclaparadora, ja en les primeres entrevistes m’assabento que les dones són les primeres a aixecar-se i les últimes a descansar. Sense electricitat, literalment treballen de sol a sol. I el més trist de tot: aquestes dones etíops no tenen somnis.
La Guchi respon al prototip de dones etíops. La seva àvia li va posar aquest sobrenom, perquè és alta i prima com un estruç, que és guchi en amhàric col·loquial. Sent la major de 12 germans, la seva família la va lliurar a canvi del dot a un home que li doblava l’edat, quan tenia 15 anys. És la professora de perruqueria, i abans d’arribar a Kidist Mariam guanyava una mica de diners pentinant a les seves amigues a casa. Gràcies a ella, entenc que les dones es cobreixen el cap per protegir els seus elaborats pentinats de la pols dels camins. Elles els cuiden molt, fets amb postissos i molta creativitat. La perruqueria els atorga un temps per compartir confidències i certa dignitat malgrat els seus vestits rasos i les seves humils cases. M’explica que abans portava una vida molt diferent. Encara que és molt introvertida, té moltes ganes d’explicar-me com la seva vida ha canviat gràcies al centre. Ara entén que les dones poden treballar i guanyar diners. Planeja utilitzar els seus ingressos com a professora per arreglar la seva casa i ajudar a les seves germanes. Ara se sent més còmoda parlant directament amb els seus pares, amb els quals durant anys solament es comunicava a través del seu marit. Aviat anirà a visitar-los al poble, al que triga set hores a arribar caminant. Ara sap que, sense faltar al respecte al seu marit, pot prendre decisions com aquesta. Li pregunto que tal es porta amb ell, i diu que és un bon home i que ha après a estimar-lo. A ell també comença a agradar-li la seva nova personalitat.
Tenim una dona vigilant al centre! Una de les primeres dones a les quals saludo cada dia és a Ytataku, la vigilant de dia. A més de vigilant, és l’encarregada de gestionar les quotes del petit menjador. Cada dia se serveixen uns 20 dinars als treballadors de les oficines de desenvolupament del Vicariat de Meki, que està just davant. Fins llavors, no hi havia cap lloc proper on dinar i portar als visitants dels projectes de desenvolupament de la zona. El dinar el preparen les mateixes estudiants de cuina.
Ytataku és la responsable de gestionar les reserves i cobrar els dinars, és el primer somriure que et rep quan entres al centre Kidist Mariam. Té dues petites bessones que van al centre preescolar del Vicariat i passen les tardes jugant en el jardí de les instal·lacions. Abans d’aconseguir aquest treball, cada matí recorria els camins de Meki per aconseguir petits encàrrecs que li donessin alguna moneda per comprar menjar per a les seves filles. “Kidist Mariam dóna esperança als desesperats, a les dones oblidades. Tot i que sóc vídua, la gent ara em tracta amb respecte i no com una captaire. Sóc part dels grups d’estalvi i visc més tranquil·la sabent que, encara que jo em posi malalta, les meves filles podran menjar i anar a l’escola cada dia. Sobretot estan creixent veient altres dones estudiant i aprenent”.
Al centre Kidist Mariam hi ha 12 dones treballant, 12 històries, cadascuna més dura que l’anterior. Però allí són dones que riuen, que treballen de valent, i ensenyen amb afecte i paciència a altres dones que, com elles, a poc a poc entendran que tenen drets i capacitats i que, cuidant-les una mica, poden somiar amb un futur millor.
Josefina García és responsable de Comunicació i Fundraising de l’Associació Nous Camins, que treballa en projectes de desenvolupament a Etiòpia des de fa 10 anys. Recentment va visitar els projectes de la zona de Meki i aquest relat està basat en la seva experiència allí. Coneix més sobre el nostre treball a Etiòpia.
Aquest article apareix publicat en la secció Planeta Futur d’El País el 3 d’octubre: Igualdad: Otro futuro para las 90 mujeres jóvenes de Kidist Mariam
