Creure en les persones, Nous Camins porta més de trenta anys donant suport a projectes de promoció humana en països en vies de desenvolupament.
És natural, i bo, que ens plantegem què hem après al llarg d’aquest temps. Què ens han ensenyat aquestes tres dècades llargues al món de la cooperació? Com han evolucionat les nostres conviccions a partir del contacte amb les diverses realitats en les quals hem invertit esforços i entusiasme? Quines lliçons ens han deixat els petits èxits i fracassos viscuts en llocs tan diferents com Kènia, Bolívia, Etiòpia, Mèxic, la República Dominicana o Colòmbia?
Aquí voldríem apuntar senzillament una d’aquestes lliçons, quelcom del que n’estem convençuts i sense la qual cosa tota la nostra tasca seria difícil de comprendre. No és patrimoni nostre, ja que afortunadament molts comparteixen aquesta mateixa certesa. Es tracta d’un dels eixos principals del nostre treball: la convicció que en tot projecte el primer pas ha de ser confiar en la capacitat d’aquells amb els qui col·laborem. És a dir, que primer és creure en les persones. És la perspectiva que ho canvia tot, que ens permet actuar sense paternalismes estèrils, que ens impedeix creure’ns els únics protagonistes de l’acció i que millor defensa la bona marxa dels nostres esforços.
El autor de este artículo conversa con varias personas en una de las iglesias de Sabana Yegua en República Dominicana
En efecte: el primer pas ha de ser el descobriment admirat del que ja tenen, saben i poden dur a terme aquells als quals volem ajudar. Les realitats on incidim travessen dificultats enormes, però això no significa que les persones amb els qui cooperem no tinguin també eines pròpies per anar superant els seus problemes. És més: si no estiguéssim disposats a confiar en la capacitat de les comunitats amb les qui treballem, segurament el millor seria retirar-nos discretament abans d’engegar dinàmiques malsanes on Nous Camins o les seves contraparts locals pretenguessin imposar el desenvolupament “malgrat” aquells als qui el desenvolupament beneficiaria. Això seria un contrasentit, i a la llarga projectes iniciats amb aquest esperit estarien condemnats al fracàs.
Hem après que comunicar i transmetre aquesta confiança en les persones és la millor manera d’aconseguir que els projectes arribin a bon port. Perquè quan, contràriament, el primer que es manifesta és dubte o escepticisme en les habilitats dels altres, les dificultats es multipliquen. Es compleix així en l’àmbit dels projectes de desenvolupament el mateix que en el de les relacions interpersonals: que hom sovint cull el que sembrà. Si iniciem una relació sembrant desconfiança, probablement collirem distància i fredor; si d’entrada manifestem seguretat i proximitat cap a l’altre, serà molt més fàcil que l’amistat floreixi.
Naturalment, és important subratllar que no estem parlant de creure en aquells amb els qui cooperem només perquè aquesta actitud dóna fruits pràctics, la qual cosa d’altra banda és cert, com si es tractés d’una estratègia. Ni tampoc és la confiança només el resultat d’un convenciment moral assumit a priori en la vàlua de cada ésser humà, la qual cosa naturalment també creiem. Més enllà del seu sentit pràctic i de la seva justificació ètica, la nostra confiança en aquells que trobem es basa en què realment són mereixedors d’ella: veure només les seves limitacions seria, en definitiva, fer una lectura equivocada de la realitat. Amb altres paraules: no es tracta de veure en ells capacitats imaginades perquè ens agradaria que les tinguessin, sinó de descobrir els seus talents reals que efectivament posseeixen. De manera que la nostra tasca inicial no és preguntar-nos què podem fer nosaltres davant la necessitat de tal poble, família o comunitat rural, sinó preguntar-nos com podem potenciar les capacitats que els seus integrants (que allà estan i allà seguiran quan Nous Camins acabi el seu projecte) ja tenen.
Potser a més d’un, el que s’ha dit fins aquí, li soni una mica a demagògia, doncs és veritat que de vegades el potencial de les persones amb els qui ens trobem és limitat, afectades com estan per pobresa endèmica, gana o malaltia, sistemes educatius pèssims o condicions de vida deplorables. No podem ser ingenus. Hi ha contextos, se’ns pot replicar llavors, en els quals l’única solució és treballar per al desenvolupament sense comptar amb la població local. A nosaltres, malgrat reconèixer que hi ha entorns molt durs i complicats, aquesta postura ens sembla perillosa i equivocada. Perillosa perquè amaga, entre d’altres, una llavor de supèrbia en qui l’adopta, i obre les portes a aquell paternalisme passat de moda i estèril del que parlàvem més amunt. I equivocada per partida triple: en primer lloc com a estratègia (si se’ns permet usar de nou el terme), perquè qui sembra desconfiança collirà desconfiança i no hi ha pitjor inici per a un treball comunitari que qüestionar la capacitat dels actors per dur a terme l’obra. En segon lloc, equivocada en els seus principis ètics, perquè és una perspectiva que nega per avançat el valor que té tot ésser humà. I equivocada, en tercer lloc, en la seva apreciació de la realitat, perquè senzillament és fals que existeixin contextos en què les persones estiguin mancades, completament, de potencial per al seu desenvolupament.
En conseqüència, nosaltres preferim començar sembrant confiança, creient sempre en les persones. Voldríem que fos el tret comú i permanent de la nostra manera de treballar, sigui on sigui que cooperem.
