Tal com van informar els mitjans de comunicació del món sencer, del dia 6 al 10 d’aquest mes de setembre el papa va realitzar la seva esperada visita apostòlica a Colòmbia. Van ser cinc dies molt intensos. Intensos i esgotadors, en primer lloc, sens dubte, per al propi Francisco, que va estar a Bogotà, Villavicencio, Medellín i Cartagena celebrant eucaristies multitudinàries (en cadascuna d’aquestes ciutats els assistents als actes van superar totes les previsions dels organitzadors) així com una infinitat de trobades: amb representants del govern colombià, amb els joves, amb víctimes del conflicte armat, amb religiosos, amb bisbes, amb la gent que abarrotava els carrers per els quals ell passava i amb els quals es concentraven, espontàniament, al voltant de la nunciatura apostòlica de Bogotà, on s’allotjava. Ha estat també una visita intensa per a tots els que l’hem seguit de prop: dies molt rics en gestos, en moments commovedors, en missatges que han interpel·lat profundament al país, en proximitat…
Francisco havia dit que aniria a Colòmbia quan el govern i la guerrilla haguessin signat l’acord de pau que posa fi a més de 50 anys de conflicte armat. Ha complert la seva paraula, fent del seu viatge una invitació a la reconciliació de tots aquells als quals la guerra i la violència han enfrontat durant tant temps.
Tractant de fer una mica de balanç d’aquesta visita del papa, un s’adona que ens ha deixat un missatge universal: és a dir, un missatge que va més enllà de la situació colombiana, que la transcendeix, i que ens podem aplicar tots els que, a Colòmbia o fora d’ella, vivim preocupats pels conflictes i la violència, i que busquem sendes de pau i reconciliació. Francisco, amb el seu llenguatge clar i transparent, ens ha convidat a no ser espectadors en l’edificació de la pau: “Quan les víctimes vencen la comprensible temptació de la venjança es converteixen en els protagonistes més creïbles dels processos de construcció de la pau. És necessari que alguns s’animin a donar el primer en aquesta direcció” (Homilia a Villavicencio, dia 8 de setembre). Una vegada i una altra, el papa ha insistit que no ens resistim a la reconciliació, que no tinguem por «a demanar i oferir perdó»: «És l’hora de desactivar els odis» (Trobada d’oració per la reconciliació nacional, Villavicencio, 8 de setembre).
En un món on tants s’apunten, i tan ràpid, al ressentiment i a la venjança, on els conflictes, reals o imaginats, tendeixen a enquistar-se, aquesta recomanació («és hora de desactivar els odis») ens sembla essencial. Essencial, malgrat la seva exigència. Francisco sap fer que soni com a realitzable (perquè en veritat ho és!) El que, en boca d’un altre, semblaria una quimera o una crida buida. Desactivem l’odi. Perdonem-nos. Per ventura no és possible? La simpatia que emana del papa, amb la seva senzillesa i somriure pròdig, elcapacita per comunicar, sense ofendre a ningú, un missatge que en boca d’un altre semblaria sever i seria, amb tota certesa, rebutjat.
Expressava això mateix, amb franquesa i una certa sorpresa, un taxista de Bogotà la tarda del mateix diumenge en què el papa havia acabat la seva visita i acabava d’embarcar-se en el seu vol per tornar a Roma. «Si un altre em digués les coses que ell diu, no m’agradaria sentir-li. Però aquest senyor té una forma de corregir-te que fa que li paris esment. Quan vaig veure pel televisor que es ficava en l’avió, em vaig posar a plorar». No es pot resumir millor la visita de Francisco a Colòmbia.
Aquest article es va publicar prèviament en el blog de la Comunitat de Sant Pau, la nostra contrapart a Colòmbia. Des de gener del 2016 treballem al sud de Bogotà, en tres barris de la localitat Rafael Uribe: La Resurrección, Granjas de San Pablo i El Pesebre. Els nostres projectes se centren a oferir una alternativa a nens i joves amenaçats per la drogodependència, l’apoderament de la dona i l’atenció a la gent gran. Per saber més sobre la nostra feina a Colòmbia CLICA AQUI
