Fa uns dies vaig reparar, per casualitat, en una minúscula pintada, feta amb llapis, en un maó del mur exterior d’una escola al barri El Pessebre de Bogotà: la frase estava escrita amb lletra menuda, clarament infantil, però es llegia sense dificultat: «La meva vida a ningú li importa». I sota les lletres, ocupant tota l’altura del maó, més o menys sota la paraula ningú, el dibuix senzill d’uns ulls abocant llàgrimes per sobre d’una boca trista, en forma d’O invertida. Vaig treure una foto del petit grafit.
Mai sabré qui va anar l’autor o autora de la pintada, que amb el pas del temps, o després de les primeres pluges que caiguin sobre la ciutat, quedarà esborrada. Però no és difícil imaginar l’escena: el nen o la nena, posem-li vuit o nou anys, surt amb ulls afligits de la seva classe, en acabar el dia escolar. Els companys es marxen, cadascun a la seva casa. Ella (imaginem que és nena) queda sola al carrer; la pena la domina, qui sàpigues quines tristeses i sotsobres entelen la seva alegria. I llavors, abans de seguir amb pas lent i abstret cap a la seva llar (on tal vegada viuen les raons de la seva angoixa), es deté. Ha tingut una ocurrència. Mira a dalt i a baix: ningú. Saca amb decisió un llapis de la seva motxilla escolar i escriu el seu lacònic missatge en la paret: la meva vida a ningú li importa. Completa la frase amb el gargot d’una cara que plora. Potser en acabar contempla durant uns segons la seva obra –el seu crit, després guarda el llapis i es marxa. Tal vegada una mica alleujada.
M’impressionen el gest i el missatge.
En primer lloc, el gest: deixar escrita la ràbia en un mur obeeix sens dubte al fet que a l’autora del grafit va sentir, almenys en aquell moment, que la paret era la seva única interlocutora: és a dir, que no tenia a ningú de carn i os amb qui compartir les seves penes. Alhora, deixar constància de la seva frustració en una paret del barri era una forma de fer sentir la seva veu: algú em llegirà, va haver de pensar la nena. Que la pintada no porti signatura i que ningú sàpiga que vaig ser jo qui la va escriure és el de menys: algú em llegirà i sabrà que aquí hi ha algú la vida del qual a ningú importa.
I m’impressiona el missatge, que resumeix en sis paraules un drama que és, per descomptat, el drama de molta gent: el pes de la pròpia *irrelevancia; sentir que no importes a ningú. Ni als pares (absents?), ni a altres familiars, ni als amics, ni als mestres…
És cert que la vida d’aquesta nena no importa a ningú? No ho sé. Sí sé que així ho sent ella. I sí és cert que la seva pintada, que és lament, crit i queixa alhora, condensa a la perfecció l’expressió d’un anhel humà fonamental, que faríem molt bé de no oblidar ni perdre mai de vista: l’anhel legítim de rellevància, d’importar a algú, de no ser tractats pels altres com un zero a l’esquerra.
La protesta anònima d’aquesta nena ajuda a comprendre que poques coses són tan significatives, en la nostra relació amb els altres, com comunicar als altres el molt que ens importen. No es tracta d’oferir, artificialment, declaracions forçades d’amor; però entre això i no dir-nos mai que ens volem, millor pecar per excés que per defecte. Reconeguem, amb humilitat, la nostra necessitat de ser volguts. No siguem avars en les nostres manifestacions d’afecte. No costen gens, i no obstant això, poden transformar vides.
Aquest article es va publicar prèviament en el blog de la Comunitat de Sant Pablo, nostra contraparte a Colòmbia. Aquí pots conèixer més sobre el nostre treball al sud de Bogotà, la capital del país.
