La Pelagia és una dona de mitjana edat a qui la vida ha tractat durament. Es va quedar vídua quan era molt jove i ha tirat endavant a la seva família gràcies al seu treball i determinació. Sembla que el fet d’ haver nascut i crescut a La Paz, i ser capaç de moure’s amb rapidesa a tanta alçada, li ha donat una capacitat especial per mobilitzar-se i reaccionar davant les dificultats. Això sí, els cabells blancs comencen a despuntar-se per la seva llarga cabellera boliviana, “un cabell blanc per cada problema” diu ella.

Des de fa 7 anys treballa a la ciutat de Cochabamba, a la Casa San José. Forma part d’un eficient i dedicat equip format per diferents professionals que dediquen totes les seves capacitats per tal d’aconseguir la reinserció familiar dels nens en situació de carrer. La Pelagia prefereix treballar al torn de nit, així durant el dia pot estar pendent de la seva família. Però a més, li agrada de forma especial, la tranquil·litat que es respira per la nit a la Casa San José.

Després del sopar, juntament amb els nens més grans, vetlla perquè els nens que viuen al centre freguin els plats i netegin el menjador. En acabat, es renten, es raspallen les dents i preparen la seva roba per l’endemà. Abans d’anar a dormir, però, els nens gaudeixen d’una estona d’oci. Alguns dies participen en la lectura d’un conte, uns altres veuen una pel·lícula, o s’expliquen històries.

A les nou i mitja els més petits es fiquen al llit, rendits després de l’activitat del dia. La Pelagia aprofita llavors per estar amb els més grans, que se li apropen com a una foguera encesa en una nit freda buscant aquest caliu que només saben donar les persones que viuen la vida intensament.

Gustavo és un nen tímid i introvertit. No parla molt i més aviat es queda en un racó a l’hora de les activitats. També ell, com tots, està marcat per la història que l’ha portat al carrer. El nostre repte és reconstruir aquesta experiència per entendre-la amb ell i veure la millor manera d’abordar-la i superar-la. L’equip psicològic i de treball social s’encarrega d’això, encara que en aquest cas la introversió d’en Gustavo no fa fàcil la tasca.

Una d’aquestes nits de “foguera” mentre la resta dels nens veien un documental, li va preguntar a la Pelagia per què tenia cabells blancs. Ella li va explicar la seva història, els problemes pels quals havia passat i com, no sense dificultats, els havia superat. Això sí, cadascun d’ells li havia deixat un cabell blanc de record. En Gustavo, impressionat, es va posar a comptar els cabells blancs de la Pelagia.

A mesura que els anava comptant se n’adonà que no era l’únic que tenia problemes. Els de la Pelagia també havien estat molts, com els seus cabells blancs, i malgrat això havia aconseguit fer-los front, vèncer les dificultats. I allí estava, donant aquest caliu tan acollidor a la vora de la foguera als nens que venien del carrer. Va ser llavors quan en Gustavo va començar a explicar-li la seva història, davant d’aquella tele que entretenia als altres i al mateix temps els proporcionava aquest moment d’intimitat i empatia tan especial, gairebé màgic.

Quan la Pelagia va explicar la història a la reunió setmanal de l’equip, van començar a teixir immediatament el pla d’actuació per en Gustavo. Ara sabien a què s’enfrontaven i van començar a entendre el problema i, per tant, a proposar accions per abordar la situació familiar que l’havia precipitat al carrer. El procés per fi es va poder posar en marxa.

L’anècdota dels cabells blancs de la Pelagia va aconseguir desembussar els sentiments i records d’en Gustavo i poder reconstruir la seva història. Encara avui, a punt de tornar a casa seva, després d’un complicat procés de reinserció, per la nit el trobes comptant els cabells blancs de la Pelagia.