La història de la família Lagos ens recorda la importància de les mostres d’afecte. Una família superada per tràgiques circumstàncies i que està construint el camí del seu retrobament.
L’equip de la Casa San José, a Bolívia, ens ha compartit aquesta història perquè puguem entendre una mica més la complexitat del treball que s’hi realitza. Els noms d’aquesta història verídica són ficticis, per a protegir la intimitat dels protagonistes.
Que difícil resistir-se a aquests CD nous i brillants! A casa no hi ha res tan bonic i a en Jonathán li sembla fàcil agafar-ne uns quants i sortir de la botiga. L’amo de l’establiment, que porta estona observant a aquest petit malgirbat i amb roba bruta, surt després d’ell i atrapa a l’aprenent de lladregot. La policia municipal, que va presenciar l’escena per casualitat, s’acosta als dos i comença a preguntar-li al nen pel succeït. En Jonathán es veu de sobte embolicat en un batibull considerable que no sap com gestionar.
L’amo de la botiga només fa que cridar, està fart d’aquests petits furts que li dificulten el seu dia a dia com a petit comerciant, la policia pregunta insistentment pels seus pares, el seu domicili i moltes més qüestions que surten de la seva boca al ritme d’una metralleta. El nen es bloqueja i esclata en plors sense poder parlar.
A partir d’aquí tot succeeix molt de pressa. Recorda que el van ficar en el cotxe patrulla, va passar pel SEDEGES (Serveis Departamentals de Gestió Social) i un parell de llocs més que no identifica, fins que va traspassar les portes de la Casa San José. No recorda qui va obrir el reixat o quina educadora es va encarregar del seu ingrés. Tan sols recorda a en Molino, un dels gossos que hi ha a la casa, que el va rebre movent la seva cua peluda a un ritme alegre i acollidor i va començar a sentir que podia relaxar-se una mica. Havien estat hores molt complicades, i tot per uns CD…
La seva estada a la casa va començar com la de tots els nens i adolescents que ingressen en el centre d’acolliment. Primerament una avaluació de salut, per a saber en quin estat ingressen els menors, una bona dutxa i roba neta. Se li assigna un llit i una taquilla i se l’integra en les activitats que aquest dia es desenvolupin en el centre. Tocava el taller d’horticultura, així que tímidament es va apropar a un company més petit que ell i el va ajudar a carregar l’aigua per a regar els arbres del pati.
La psicòloga i les educadores treballaven amb ell per a establir llaços de confiança
La seva integració a Casa San José s’havia produït d’una forma bastant natural, participava de les tasques i tallers de la casa amb facilitat i es mostrava col·laborador amb els seus companys, tot i que transmetia molta inquietud i no acabava de manifestar el perquè. La psicòloga i les educadores treballaven amb ell per a construïr llaços de confiança i per fi expliqués els detalls que ajudarien a entendre el seu context. Sense aquesta informació no podien iniciar la recerca de la seva família per a començar el llarg treball de la reintegració familiar.
Finalment, un dia no va poder més, i en veure com el nen més petit de la casa va començar a plorar després d’una caiguda a la pista de bàsquet, va córrer cap a l’educadora i li va explicar que feia dies que estava molt preocupat pels seus germans petits. – “Normalment soc jo qui busca alguna cosa per a menjar, i fa dies que no vaig per casa, no sé com estaran”. I així va ser com la Nohora va saber on vivien i com aconseguiren conèixer la resta de la família.
A la casa familiar hi van trobar tres petits més d’11, 10 i sis anys, en el centre d’una habitació deixada i bruta on romanien sols tot el dia, sense cap mena de cura ni atenció. Tenien gana, feia dies que no anaven a l’escola i semblaven desorientats. A partir d’aquí començàrem a reconstruir la història de la família Lagos.
Don Pablo, el pare, és una figura absent del nucli familiar. Un home trencat des de la defunció de la María, la seva esposa. De sobte es va trobar tot sol amb quatre nens, un home esquerp que no havia cultivat la relació amb la seva família, i que no va tenir ningú a qui recórrer quan els sorprengué la desgraciada mort de la María. Treballa tot el dia fora de casa i les seves prolongades absències han anat creant un buit en la cura dels menors. En aquesta casa ningú atenia els petits i en Jonathán sortia per cercar una mica de menjar demanant a les parades del carrer, en els semàfors del centre i robant alguna cosa per a portar a casa.
Així va ser com els quatre germans Lagos van acabar junts a la Casa San José
Les autoritats van decidir llevar-li a Don Pablo, de manera preventiva, la tutela dels petits en evidenciar la situació d’abandó en la qual es trobaven. Quan els germans van arribar a la casa vam poder veure com en Jonathán exercia un clar rol de cuidador. El primer que va fer en veure els seus germans va ser presentar-los a en Molino, que havia estat el seu amfitrió i del qual no se n’havia separat durant aquestes setmanes. Al principi, els dos més petits tenien molts problemes de convivència, no seguien les ordres, no menjaven bé, no volien participar de les activitats del grup i es mostraven molt sorruts i desconfiats.
No estaven acostumats a conviure amb altres nens i els costava molt integrar-se. Les educadores van traçar un pla per a millorar els seus problemes de conducta i ajudar-los a interioritzar les normes de convivència de la casa. En Kevin, amb onze anys, amb prou feines sabia llegir i escriure, així que van haver de treballar molt amb ell per a reforçar el seu nivell educatiu. A més, mostrava una falta d’interès per aprendre coses noves a causa de la frustració que li generava el no saber tot el que els seus companys ja sabien.
Paral·lelament al treball amb els nens, la treballadora social va començar a comunicar-se amb el pare per esbrinar com havien arribat a aquesta situació. Don Pablo no era un mal home, va acabar reconeixent que no sabia com ocupar-se dels seus fills. Quan la seva dona va morir li va tocar assumir una responsabilitat per la qual no estava preparat. No va poder gestionar el dol de la pèrdua i la nova responsabilitat i així va ser com la bola de neu va anar creixent. Cada cop hi havia més problemes a casa. Bloquejat i incapaç de demanar ajuda l’home es va refugiar en el treball, tancant els ulls al repte familiar.
Don Pablo tenia sentiments oposats després d’haver perdut la tutela dels seus quatre fills. Primer va manifestar un gran alleujament, per a ell era una tranquil·litat saber que els seus fills estaven cuidats, ben alimentats i que algú més s’ocupava d’adreçar-los. Creia que era la millor solució per a ells. No ens va ser fàcil, però aconseguírem que assistís a l’Escola de Famílies[1], malgrat haver rebut una ordre del jutjat per a fer-ho. Encara que al principi no va mostrar molta col·laboració, a poc a poc, i amb l’ajuda de la psicòloga es va anar obrint i podent verbalitzar el greu conflicte que portava evadint ja feia mesos.
| “Moltes famílies veuen encara les institucions com una sortida o resposta a les dificultats de cura i criança dels seus fills, que es veuen desprotegits per situacions de pobresa i violència.” (Mesa interinstitucional pel dret a viure en família / resultats 2017 -2019. Govern autònom departamental de La Paz, Secretaria Departamental de Desenvolupament Social i Comunitari) |
Gràcies a aquestes sessions, Don Pablo començà a ser capaç de mostrar el seu afecte pels petits
Les visites setmanals amb els nens eren cada cop més esperades i encara que es van veure interrompudes pel confinament, derivat de la pandèmia, vam ser capaces de mantenir el procés a través de videoconferències.
La Casa San José va estar aïllada durant tres mesos, sense rebre cap visita de fora.
Els germans Lagos estaven inquiets i per primera vegada des del seu ingrés a la casa van manifestar ganes i necessitat de veure el seu pare. Les educadores van fer una gran feina ajudant els nens a canalitzar les seves inquietuds i pors. I van aconseguir un ambient de seguretat, tan necessari perquè els petits se sentissin a resguard del desolador panorama que es vivia a la ciutat de Cochabamba.
Cinc mesos després d’haver arribat a la Casa San José, i quan vam poder reprendre les visites del pare, vam veure una d’aquelles escenes que et toquen el cor i que recompensen els mesos de treball amb els nens i el pare. Les dinàmiques de la casa, com a tot el món, havien canviat i tot i que els nens tornaven a rebre visites calia respectar les mesures de bioseguretat per a evitar els contagis del coronavirus, mascareta i distància social eren les més evidents.
Els germans Lagos sabien que el seu pare els tornava a visitar, després de tres mesos tenien ganes de veure’l.
L’Axel i en Joshua, els més petits, estaven molt ben pentinats i esperant inquiets l’arribada del seu pare. Cada vegada que sonava el timbre treien el cap a la vidriera de la porta per a veure qui travessava el reixat del pati d’entrada. Quan van veure entrar a Don Pablo en Joshua va sortir corrent a abraçar-lo. Don Pablo va començar a plorar, mai li havíem vist mostrar tant d’afecte i evidenciar els seus sentiments davant els seus fills. L’educadora es va fer la despistada durant uns segons perquè pare i fill poguessin gaudir d’aquest moment d’afecte que tant necessitaven, però de seguida va haver de recordar-los que no es podien abraçar per a evitar contagis.
Aquesta abraçada tan carregada d’emoció, que tan sols va durar un instant, ens va fer veure que el procés de reintegració començava a anar per bon camí i a donar els seus resultats.
Encara queden setmanes de treball per davant, la pandèmia ens ha robat mesos i oportunitats d’avançar en aquest treball tan artesanal i delicat de reconstruir els vincles familiars, però per fi Don Pablo s’ha permès mostrar afecte cap als seus fills i ells han respost molt bé.
Durant algunes setmanes més, en Molino continuarà sent el company fidel dels quatre germans. Quan el pare acabi el seu itinerari a l’Escola de Famílies, mostri que les seves actituds han millorat i que és capaç de cuidar i protegir als seus petits, s’emetrà l’informe d’idoneïtat perquè els jutjats autoritzin el retorn dels petits a casa.
Esperem aquest dia! Sabem que encara queda molt camí per recórrer, però recordarem aquesta abraçada, un punt d’inflexió en la història d’aquesta família.
Tu també pots formar part d’aquest projecte, visitant la web de la nostra campanya de Nadal, comptem amb la teva col·laboració perquè el nens puguin gaudir del dret de viure en família.
[1] L’Escola de Famílies és un model posat en marxa pels governs municipals de Bolívia i les Organitzacions de la Societat Civil per a donar resposta als casos de violència i abandó intrafamiliar.
L’objectiu de l’Escola de Famílies és el desenvolupament i enfortiment d’habilitats parentals per a prevenir o resoldre els conflictes i situacions que han derivat en la pèrdua de la tutela dels seus fills i filles. Assisteixen a un mínim de 16 sessions individuals, en les quals es fa una avaluació individualitzada i es programa el pla d’acció, i 8 sessions grupals. En concloure el programa reben un diploma d’assistència que acredita la seva participació. En el cas de les persones derivades des dels jutjats s’emet un certificat d’idoneïtat (quan es compleixen certs criteris) per a iniciar el procés de reintegració familiar amb els i les menors dels quals han perdut la tutela. Els pares i mares participen del programa per ordre del jutjat o de manera voluntària.
A la Casa San José s’ofereix l’espai de l’Escola de Famílies per als familiars dels nens interns.
