Alfredo Pastor és professor emèrit del Departament d’Economia i titular de la Càtedra Banc de Sabadell de Mercats Emergents en el IESE.

Al llarg de la seva trajectòria professional ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat. Ha estat secretari d’Estat d’Economia del Govern Espanyol (1993-1995), director de planificació i director general de l’Institut Nacional d’Indústria (INI, 1983-1985), president d’ENHER (1985-1990), conseller del Banc d’Espanya (1990-1993), Country Economist del Banc Mundial (1980-1981), entre d’altres.

Vaig conèixer Nous Camins fa uns trenta anys, i de la mà amable de la María José Morales he seguit els seus passos des de llavors, per l’Àfrica i l’Amèrica Llatina; al mateix temps, i pel meu ofici, he mantingut un interès en el què avui anomenem l’economia del desenvolupament. Escriure aquesta modesta nota em dóna ocasió de reflexionar sobre aquests dos camins, i arribo a una conclusió que em sembla esperançadora: en un món en el qual tantes coses no van com haurien d’anar, la concepció oficial de l’ajuda als països menys afavorits va apropant-se a la que sempre han tingut organitzacions com Nous Camins, que es guia per les tres actituds que formen el títol d’aquesta nota: mirar, escoltar i estar.

L’economia del desenvolupament té els seus començaments després de la Segona Guerra Mundial, i el seu objectiu inicial no és el que després s’ha anomenat el Tercer Món (format llavors sobretot per les colònies), sinó l’Europa en ruïnes: l’avui anomenat Banc Mundial es crea com a Banc per a la Reconstrucció i el Desenvolupament, i s’instal·la de lloguer en un hotel; fins a tal punt es pensa que la seva existència és transitòria, que quan a algú se li ocorre que la institució hauria de tenir una seu pròpia, la primera votació del Directori és negativa. Les seves primeres receptes són per aplicar-les a zones com el Mezzogiorno a Itàlia, i ni tan sols allí tenen molt d’èxit. Quan s’apliquen a les antigues colònies a l’Àfrica i a països tributaris de l’Amèrica Llatina, el resultat és moltes vegades catastròfic: William Easterly explica, a “The Elusive Quest for Growth” com es van construir enormes plantes industrials que mai van fabricar res, vies fèrries que no van a enlloc, com enormes summes de diners es van evaporar sense deixar més rastre que el de la corrupció.

Seria una simplificació atribuir aquests desastres només a l’avarícia dels qui van subministrar els equips i van fer els projectes. En aquestes aventures va haver-hi un ingredient de bona fe basada, això sí, en un fons d’arrogància: en la creença que els que prestaven l’ajuda sabien millor que els que anaven a rebre-la el que a aquests convenia. En “L’esmena Tods” aquell gran escriptor i convençut imperialista que va ser Rudyard Kipling, explica com un nen interromp una reunió del Consell Assessor del Virrei de l’Índia –alts funcionaris, formats a les millors escoles d’Anglaterra, sense coneixement dels idiomes del país, l’accés al qual, pels nadius, es limitava a un petit cercle de les castes més altes- que està discutint una llei de repartiment de terres (en aparença, a ningú a l’Índia se li havia ocorregut distribuir la terra abans de l’arribada dels anglesos) per explicar que el jardiner de casa li ha explicat per què aquesta llei és una barbaritat. El Consell escolta al jove Tods, veu que el jardiner té raó i esmena el projecte en conseqüència: aquest és, naturalment, l’element de fantasia del conte. Aquesta mescla d’avarícia i d’arrogància ha estat la característica de dècades d’ajuda oficial al desenvolupament. Ni mirar, ni escoltar.

Lluny de les institucions multilaterals i dels governs, sobre el terreny, les ONG han desenvolupat la seva tasca, dirigida a voltes, a tractar de posar els seus territoris en la senda del creixement, a voltes a satisfer el que percebien com les necessitats més elementals dels seus habitants. Escoles i hospitals, reservats als colons en èpoques anteriors, han fet la seva aparició; l’ajuda humanitària ha arribat per terra, mar i aire sempre que hi ha hagut un desastre natural o una situació d’emergència. Mostra de generositat per part dels països més rics, si bé en quantitats que haguéssim de considerar ridícules, aquesta ajuda ha fet, sens dubte, molt bé, però també una mica de dany, en dos sentits: a vegades l’ajuda ha estat interceptada abans d’arribar a la seva destinació; entre donants i recipiendaris s’ha interposat una cortina de bandits infranquejable per a aquells, i l’ajuda s’ha convertit en objecte de comerç. I massa vegades –això m’explica la meva amiga María José- les organitzacions trenquen el delicat equilibri del territori en què aterren –atreuen mà d’obra amb grans sous, regalen el que els nadius solien aconseguir amb esforç- i després se’n van. A l’ajuda li falta el tercer element: estar.

Tornem a l’economia del desenvolupament: el 2011 es va publicar el llibre que segurament serveix avui de guia als joves interessats en com ajudar a l’economia dels països pobres: “Poor Economics”, d’A. Banerjee i Esther Duflo. Aquest és molt diferent dels de fa mig segle: els seus autors parlen amb jardiners. Es pot objectar que parlen amb mostres de jardiners, una mica com si estiguessin en un laboratori, i que les seves conclusions sorgeixen de tractaments estadístics, però és per descomptat un gran progrés. Assenyalen com els països pobres no estan condemnats a la misèria, i com grans fracassos són a voltes, fruit de petits errors que es poden evitar. Insisteixen, sobretot, en la necessitat de parlar amb tothom. Això, el jove Tods ja ho haguera dit.

Però i l’estar? És un element indispensable: en la memòria col·lectiva dels nadius, a tot el món, l’home blanc arriba, s’emporta alguna cosa i se’n va. Què vol endur-se aquest? Quan marxa? Aquestes són preguntes callades, però constants. La permanència és una sorpresa i alhora l’element que pot inclinar la balança cap a la confiança. La fraternitat és l’únic ressort que fa possible la permanència, i la fraternitat implica el reconeixement d’un Pare comú. Aquest és el secret d’organitzacions com a Nous Camins.

Aquest article s’ha publicat al número 36 de la nostra revista que pots consultar completa AQUÍ.